L’accident:
Moto:
Conduïa amb pressa amb la meua moto pels carrers mullats per la pluja. La reunió a
El meu retard era d’una hora. Vaig accelerar, sobrepassant així el límit de velocitat establert per la llei . El marcador anava augmentant: cinquanta, seixanta, setanta, vuitanta... continuava augmentant, però no m’importava, ja que jo sols pensava en ella: el seu somriure, les seues suaus mans, el seu caminar tan femení i aquells ulls blaus i expressius que sempre brillaven.
Unes llums em vam fer reaccionar. Però ja era massa tard. La moto va caure i jo amb ella. Maleït cotxe! El cos em feia mal, no obstant no veia sang. L’individu del cotxe es va apropar a mi, cridant-me i culpant-me per aquest accident. Jo? Culpable? Per favor! Si l’únic que volia era arribar al costat de la meua estimada per passar una velada agradable i romàntica. El primer que vaig veure a les seues mans eren el paper del segur del cotxe. El que ell volia era arreglar papers, sense preocupar-se pel meu estat. Vaja home més antipàtic! Damunt que ell tenia el stop! Es veu que no fa cas de les senyals, però clar, com mai té la culpa un mateix, sinó els demés i aquesta vegada m’havia tocat a mi, però no pensava donar el braç a tòrcer. Em vaig alçar remugant i vaig agafar el segur i tots els papers. Sense que jo li diguera res, en l’apartat del causant de l’accident em va posar a mi, sense dubtar-ho un moment. Eixe home estava boig! Primer, teníem que donar gràcies que no ens haguera passat res a cap dels dos i després, un poc de cortesia no fa mal al personal. Jo, en els meus papers el vaig posar a ell com a culpable i li vaig dir els meus arguments. Vam estar discutint una estona, fins que em vaig enrecordar d’ella. Ella ja se n’hauria anat i la nostra relació ja tenia un principi i un final. Adéu Marta! Volia anar-me’n d’allí el més prompte possible i, encara que jo tenia raó, em va tocar acceptar la meua derrota i fer-me jo el causant de l’accident.
Cotxe:
Tornava a casa després d’un dur dia de treball. A l’oficina tot el món em reclamava i demanava el meu assessorament. Aleshores, havia de fer el treball dels demés i el meu. És per això, que la meua dona sempre es queixava que vivia per al treball i que mai estava a casa, que no feia cas als meus fills, que les seues amigues ja comentaven.... i un sense fi de coses més referides a la manca de temps dedicat a la meua família i a la meua casa. Però que vols que fera jo? Amb l’època de crisi que ens envoltava mantenir un treball era molt important.
Estava esgotat, desitjant arribar a casa i poder descansar una estona. Em vaig deixar dur per la música, un quintet de vent vienès. De sobte, en un encreuament, una moto que sobrepassava el límit de velocitat va xocar amb el meu cotxe. El meu cotxe! Va costar un ull de la cara i no tenia més d’un mes. Era un d’aquests “Mini”, els que estan de moda per tota Itàlia. Tindre un d’aquests cotxes era símbol de riquesa, de bon treball i bona vida. I no pensava deixar que ningú tocara el meu cotxe i menys aquell jove motorista. Vaig baixar ràpidament del vehicle, disposat a fer-li pagar a aquell capritxós el que es mereixia. Però ell, sense modals em va dir que jo era el causant de l’accident, ja que jo tenia el stop. Si clar! Si veig que no hi ha ningú i decidisc passar, és la meua culpa que una moto a tota pastilla creue sense mirar. Aleshores ja vam començar a discutir, tant ell com jo teniem els nostres arguments. La veritat, es que no m’apetia estar allí discutint, estava molt cansat. Però jo sempre he destacat per la meua insistència i constància i hui ho anava a demostrar. No aconseguíem posar-nos d’acord, fins que al final el motorista va acceptar la seua derrota i va fer-se ell el causant de l’accident.
Vianant:
Cada dia feia el mateix recorregut de matí i de nit, ja que el metge m’ ho recomanava per als meus problemes d’ esquena. M’agradava aquesta ruta perquè era tranquil·la, em servia per airejar-me i em deixava pensar amb tranquil·litat. Des de que el meu home li van detectar aquell càncer, cada dia l’ he de dedicar completament a ell. Els meus fills em deien que buscara una dona per a que m’ajude, que jo ja sóc major i no tinc força per a alçar-lo del llit, dutxar-lo, donar-li de menjar, tornar-lo a gitar... Al principi em va parèixer una idea absurda, jo podria amb tot. Però amb el temps, vaig veure que tenien raó, ja començava a fer-me mal l’esquena, no podia agafar-lo.... i des de llavors, tinc a una dona jove que l’alça i el gita de matí i de nit, mentre que jo camine per aquests tranquils carrers de Pisa.
Un cotxe dels que ara estaven de moda passava pel carrer, però el conductor pareixia distret. En el encreuament del final del carrer, una moto que sobrepassava el límit de velocitat va xocar contra el cotxe. Un accident! Un altre accident. Últimament era testimoni de molts accidents, es veu que la gent no presta atenció a la conducció. Però el que em va sorprendre aquesta vegada va ser que el primer que van fer, tant el conductor del cotxe com el de la moto, era acusar a l’altre de l’accident i, a més, sense modals. El motorista li recriminava que no li haguera preguntat pel seu estat i l’altre li contestava que ell tampoc li havia preguntat com estava.... Van estar discutint una estona, fins que al final el de la moto va donar el seu braç a tòrcer i va fer-se ell el causant de l’accident. Des del meu punt de vista, tots dos tenien part de la culpa, el del cotxe per no parar en el senyal d’ Stop i el de la moto per sobrepassar el límit de velocitat. Però com sempre es diu, “no et fiques on no et criden”. Vaig pegar mitja volta i vaig enfilar camí cap a casa.
