Curial e Güelfa

Curial e Güelfa és una obra de mitjan del segle XV. És considerada una de les millors del seu genere, ja que destaca per la solidesa de la seua trama narrativa i la complexitat dels persontages.
És una novel·la de cavallers, que conta les aventures de del cavaller Curial, que de pobre progressa tant que finalment pot casar-se amb una de les dones més nobles i riques de l'època, Güelfa. Curial fa de cavaller com a mitjà d'ascensió social i econòmica.

uns fulls del manuscrit Curial e Güelfa

És una obra anònima, conservada en un únic manuscrit a la Biblioteca Nacional de Madrid. L'obra no va ser duta a l'impremta. La va descobrir Milà i Fontanals al s. XIX i li posà títol. Es divideix en tres llibres.

25 d'abril

La Batalla d'Almansa és molt important per a tots els valencians, ja que, quan va acabar, es van abolir els Furs valencians, les institucions d’autogovern, l’ús oficial de la nostra llengua i el regim jurídic propi. Per tot això, els valencians, encara tenim la dita: “Quan el mal ve d'Almansa, a tots alcança”, rememorant aquesta derrota.
Aquesta batalla va pertànyer a la Guerra de Successió espanyola (va tenir lloc entre els anys 1701 i 1713), i va ser quan les tropes de Felip V derroten les de l'arxiduc Carles d'Àustria. A partir d’aquest moment, el Regne de València, va ser conquistat per Castella, i li són imposats els Decrets de Nova Planta
El 25 d’abril del 1707, els felipistes (botifleras) van derrotar les tropes autracistes valencianes (maulets) i tot seguit, assetjaren i incendiaren Xàtiva.

Joan Salvat Papasseit

Joan Salvat-Papasseit és conegut sobretot pel seu treball com a poeta, Els seus poemes tenen influències avantguardistes però també tradicionals, i solen parlar sobre la mort, l’incorformisme i l’idealisme. Mor de tuberculosi el 1924. Té un monument a Barcelona, al Moll de la fusta, al peu del qual hi ha reproduït el poema "Nocturn per a acordió", que fa referència a l'època en què l'autor va fer-hi de vigilant nocturn. La seva obra poètica ha estat profusament difosa al gran públic, sobretot a partir de les musicacions i recitacions de Lluís Llach, Ovidi Montllor, Guillermina Motta, Ramon Muntaner, Xavier Ribalta, Joan Manuel Serrat i Rafel Subirachs, entre d'altres.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant,

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Les barques llunyes i les de la sorra
prendran un aire fidel i discret,
no ens miraran;

miraran noves rutes

amb l’esguard lent del copsador distret.

Dóna’m la mà i arrecera la galta
sobre el meu pit, i no temis ningú.
I les palmeres ens donaran ombra.
I les gavines sota el sol que lluu

ens portaran la salabror que amara,
a l’amor, tota cosa prop del mar:
i jo, aleshores, besaré ta galta;
i la besada ens durà el joc d’amar.

Dóna’m la mà que anirem per la riba
ben a la vora del mar

bategant;

tindrem la mida de totes les coses
només en dir-nos que ens seguim amant.

Maria Mercè Marçal

Maria-Mercè Marçal, nascuda en Barcelona, va ser Poeta, traductora i narradora. Llicenciada en Filologia Clàssica, exerceix de catedràtica de Llengua i Literatura Catalanes en diversos instituts. Alguns cantautors catalans han posat música i veu als seus poemes, com per exemple Marina Rossell, Ramon Muntaner, Teresa Rebull, Celdoni Fonoll i Maria del Mar Bonet.

Destaquem a aquesta dona per la seua lluita pels drets de les dones, la lluita per mantenir el català com a llengua viva, comunista i lluitadora per tot allò que ella pensava. Va tenir éxit, i pesar del seu sexe, forma part dels nostres poetes més reconeguts.

Sol i de dol"

Sol, i de dol, i amb vetusta gonella,
Em veig sovint per fosques solituds,
En prats ignots i munts de llicorella
I gorgs pregons que m'aturen, astuts.

I dic: On sóc? Per quina terra vella,
-Per quin cel mort-, o pasturatges muts,
Deleges foll? Vers quina meravella
D'astre ignorat m'adreç passos retuts?

Sol, sóc etern. M'és present el paisatge
De fa mil anys, l'estrany no m'és estrany:
Jo m'hi sent nat; i en desert sense estany

O en tuc de neu, jo retrob el paratge
On ja vaguí, i, de Déu, el parany
Per heure'm tot. O del diable engany.
"Plou i fa sol"

Plou i fa sol
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol;
les bruixes porten dol.

Plou i fa sol,
les bruixes es pentinen;
plou i fa sol,
les bruixes fan un ou.

Gabriel Ferrater

Gabriel Ferrater, nascut a Reus, va ser un escriptor i lingüista. Autor d'una de les més rellevants obres poètiques de la literatura catalana de postguerra, amb tres únics reculls Da nuces pueris (1960), Menja't una cama (1962),Teoria dels cossos (1966), que va aplegar en un volum, i Les dones i els dies (1968) que va suposar el punt i final d'una aventura poètica insòlita en el marc de les lletres catalanes.
En els seus poemas, tracta l’erotisme franc i el pas del temps. A part de poeta, va ser professor de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona, va començar a escriure una sèrie d'articles de doctrina lingüística, on parla sobre la teoria mètrica.

Aquest home també era traductor, i va traduir a la nostra llengua narracions tant rellevants com català Der Prozess, de Franz Kafka; Language, de Leonard Bloomfield, i Cartesian linguistics, de Noam Chomsky.

TEMPS ENRERA

Deixa'm fugir d'aquí, i tornar al teu temps.

Trobem-nos altre cop al lloc de sempre.

Veig el cel blanc, la negra passarel.la

de ferros prims, i l'herba humil en terra

de carbó, i sento el xiscle de l'exprés.

L'enorme tremolor ens passa a la vora

i ens hem de parlar a crits. Ho deixem córrer

i em fa riure que rius i que no et sento.

Et veig la brusa gris de cel, el blau

marí de la faldilla curta i ampla

i el gran foulard vermell que dus al coll.

La bandera del teu país. Ja t'ho vaig dir.

Tot és com aquell dia. Van tornant

les paraules que ens dèiem. I ara, veus,

torna aquell moment. Sense raó,

callem. la teva mà sofreix, i fa

com aleshores: un vol vacil.lant

i l'abandó, i el joc amb el so trist

del timbre de la bicicleta. Sort

que ara, com aquell dia, uns passos ferris

se'ns tiren al damunt, i l'excessiva

cançó dels homes verds, cascats d'acer,

ens encercla, i un crit imperiós,

com l'or maligne d'una serp se'ns dreça

inesperat, i ens força a amagar el cap

a la falda profunda de la por

fins que s'allunyen. Ja ens hem oblidat

de nosaltres. Tornem a ser feliços

perquè s'allunyen. Aquest moviment

sense record, ens porta a retrobar-nos,

i som feliços de ser aquí, tots dos,

i és igual que callem. Podem besar-nos.

Som joves. No sentim cap pietat

pels silencis passats, i tenim pors

dels altres que ens distreuen de les nostres.

Baixem per l'avinguda, i a cada arbre

que ens cobreix d'ombra espessa, tenim fred,

i anem de fred en fred, sense pensar-hi.

Miquel Martí i Pol

Miquel Martí i Pol:

És un dels poetes en llengua catalana més populars i llegits.

La seva poesia, d'arrel autobiogràfica, transcendeix la realitat de l'àmbit de la seva malaltia i del temps històric concret, que transmet serenitat. Han musicalitzat els seus poemas intèrprets de la talla de Lluís Llach o Maria del Mar Bonet. Part de la seva obra ha estat traduïda a més de 15 llengües.

Ha sigue mereixedor de molts premis com a poeta i escriptor, com el Premi Ciutat de Barcelona, la Creu de Sant Jordi (1983), el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1991), el Premi Nacional de Literatura (1998) i la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1999).

Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules,

si voleu, ordenades amb aliva arquitectura

contra el vent i la llum,

contra els cataclismes,

en fi, contra els fenòmens externs

i les internes rutes angoixoses.

Ens nodrim de paraules

i, algunes vegades, habitem en elles,

així en els mots elementals de la infantesa,

o en les acurades oracions

dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina,

o, encara, en les darreres frases

del discurs de la vida.

Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres

perquè ho anem assimilant,

perquè ho puguem convertir en paraules

i perduri en el temps,

el temps que no és res més

que un gran bosc de paraules.

I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc.

I més d'un cop ens hem reconegut

en alguna antiquíssima soca,

com la reproducció estrafeta

d'una pintura antiga,

i hem restat indecisos

com aquell que desconeix la ciutat que visita.

Però la nostra missió és parlar.

Donar llum de paraula

a les coses inconcretes.

Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva

perquè triomfem en elles.

Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses.

Ningú no podrà negar que la tasca és feixuga.

El secret del alquimista

El llibre del segon trimestre va ser el Secret del Alquimista. Si vols veure la ressenya, Clica ací.